El primer que et colpeja és la presència vocal de Jay-Jay Johanson. No és ànima de manera triomfal, és retirada, esquerdada i sense resoldre, cosa tan rara en la música contemporània. Aquest estil vocal, arrelat en el jazz, abraça la fragilitat i la foscor emocional.

Ens trobem amb atmosferes noir com a nucli, no com a decoració. Quan altres actes han utilitzat l’humor com a textura. Jay-Jay fa de l’estat d’ànim tot el tema. “Arsenic” sona menys com una col·lecció de cançons i més com un estat psicològic, claustrofòbic, esgotat, orientat cap a l’interior. Plena de rica melancolia cinematogràfica, sense ironia. 

Algunes cançons se senten en deute amb bandes sonores de cinema negre dels anys 60, però sense nostàlgia ni paròdia. És greu, lent i emocionalment pesat. Les composicions són generoses, però plenes de bella buit, i l’espai entre sons, i la negativa a crescendo, és radical. “Arsenic” només s’asseu amb una bonica desesperació. Silenci i contenció.

Jay-Jay Johanson obre una porta, a un nou so, i a una soca de música electrònica que tracta la tristesa com alguna cosa per habitar en lloc d’escapar. Així que mentre aquest àlbum ADN prové de molts llocs, la sensació “d’Arsenic” és nova. No anuncia una tendència tant com redefinir silenciosament com podria sonar la música moderna quan va deixar d’intentar impressionar i va començar a confessar. “Arsenic” està programat per ser llançat el 5 de març de 2027.